La fita històrica de la humanitat a l’espai interestel·lar.
Segons les previsions de la NASA, el 18 de novembre de 2026, la sonda Voyager-1 assolirà una fita sense precedents: es convertirà en el primer objecte construït per la humanitat que assolirà la distància d’un dia llum del nostre planeta. I gairebé cinquanta anys després del seu llançament continua enviant dades científiques des de l’espai interestel·lar. Des de l’Observatori de Pujalt, t’expliquem per què aquest esdeveniment és molt més que una xifra astronòmica.
Quant és un dia llum?
Actualment, la Voyager-1 és la sonda més llunyana de la Terra i el 18 de novembre està previst que arribi a una distància de 25.900 milions de quilòmetres, el que equival a un dia llum, és a dir, la distància que recorre la llum en 24 hores.
És una distància descomunal que costa imaginar. La llum del Sol tarda vuit minuts aproximadament a arribar a la Terra. La llum reflectida per la Lluna ens arriba en poc més d’1 segon.
Quan la Voyager-1 estigui a un dia llum, els missatges de ràdio que envien els enginyers per controlar-la necessitaran un dia sencer per arribar-hi. I així mateix, les dades científiques que envia la sonda tardaran 24 hores en arribar a la Terra.
La fita de novembre de 2026 marcarà un rècord de distància i esdevindrà una demostració extraordinària de la durabilitat de l’enginyeria espacial, tot i que no assoleixi cap destinació concreta ni traspassi cap frontera. L’any2012, la sonda ja entrar a l’espai interestel·lar, quan va travessar l’heliopausa, el límit de la bombolla formada pel vent solar i els camps magnètics associats al Sol.
Dues sondes iguals amb camins diferents
La NASA va enlairar la Voyager-1 el 5 de setembre de 1977, disset dies després del llançament de la seva bessona, la Voyager-2. Les dues naus van ser dissenyades per estudiar els planetes exteriors del sistema solar, aprofitant una alineació planetària favorable que permetia utilitzar la gravetat dels planetes per modificar-ne les trajectòries i estalviar combustible.
Aquesta tècnica, anomenada assistència gravitatòria, va facilitar els sobrevols de Júpiter i Saturn i va permetre obtenir observacions detallades dels seus entorns. Les sondes van contribuir a descobrir llunes, estudiar els anells planetaris i revelar fenòmens inesperats, com l’activitat volcànica d’Io, un satèl·lit de Júpiter.
La Voyager-2 va continuar cap a Urà (1986) i Neptú (1989) i es va convertir en la primera i única sonda fins el moment a estudiar de prop aquests planetes. La Voyager-1, després de visitar Tità, la lluna més gran de Saturn, va seguir una trajectòria diferent que la seva bessona i es va dirigir cap a les regions més externes de l’entorn solar.
La seva missió actual és estudiar l’espai interestel·lar: la regió situada més enllà de l’heliosfera, la gran bombolla creada pel vent solar i els camps magnètics associats al Sol. La Voyager-1 va travessar l’heliopausa, el límit exterior d’aquesta bombolla, l’agost de 2012. La Voyager-2 ho va fer el novembre de 2018.
50 anys en funcionament
La sonda Voyager-1 està operativa gairebé cinquanta anys després de la seva posada en marxa. No utilitza panells solars perquè la seva distància vers el Sol fa que la llum disponible sigui insuficient. L’electricitat prové de generadors termoelèctrics de radioisòtops (RTG) que transformen en electricitat part de la calor produïda per la desintegració radioactiva del plutoni-238.
Aquests generadors van perdent potència amb el temps i al llarg de tots aquests anys de missió, els enginyers han anat decidint quins sistemes mereixien continuar consumint energia i quins es podien apagar sense comprometre les funcions essencials de la nau.
Actualment, la Voyager-1 conserva dos instruments científics en funcionament dels 10 inicials:
· El magnetòmetre, que mesura la intensitat i la direcció del camp magnètic que envolta la sonda. Aquestes dades permeten estudiar les propietats magnètiques del medi interestel·lar.
· El sistema d’ones de plasma, que detecta oscil·lacions del plasma i permet obtenir informació sobre la densitat d’electrons de l’entorn.
La missió actual es concentra en mesures científiques de camps i partícules, no pas en obtenir noves fotografies. Fa anys que les càmeres de les sondes estan desconnectades.
El dia que la Terra es va convertir en un “punt blau pàl·lid”
El 14 de febrer de 1990, quan la Voyager-1 es trobava a uns 6.000 milions de quilòmetres de la Terra, va fotografiar el planeta des de la llunyania. La imatge, coneguda com a Pale Blue Dot («punt blau pàl·lid»), mostra el nostre planeta com un punt diminut suspès en la immensitat de l’espai.
La fotografia formava part d’un retrat del sistema solar i va contribuir a canviar la manera com moltes persones percebien el nostre lloc a l’univers. Després d’obtenir aquestes imatges, la NASA va apagar definitivament les càmeres de la sonda per estalviar energia i reservar-la per a la seva llarga travessia.
El disc d’or: un retrat de la humanitat
A més dels instruments científics, les Voyager transporten un objecte de gran valor simbòlic: un disc de coure recobert d’or que conté sons de la natura, música, salutacions en diferents llengües, imatges i enregistraments biològics, representatius de la diversitat de la vida i la cultura terrestres.
El projecte va ser impulsat per un equip encapçalat per Carl Sagan amb l’objectiu de crear una càpsula simbòlica de la humanitat, que perdurés molt més enllà de la vida operativa de la sonda. Tot i que a la coberta del disc s’inclouen instruccions gràfiques per interpretar-lo i informació sobre la localització del Sol respecte de diversos púlsars, no es va concebre com un sistema de comunicació pràctic amb civilitzacions extraterrestres, sinó com un missatge simbòlic de la humanitat cap a l’univers.
El final de les Voyager
No hi ha una data exacta per al final de la missió. La limitació principal és l’energia disponible, i tot i que els enginyers encara poden apagar sistemes auxiliars per conservar energia per a elements essencials, també hi influeixen l’envelliment dels components, la temperatura i la capacitat de mantenir les comunicacions.
Sigui quan sigui el final de les Voyager, la seva longevitat és extraordinària. Han superat àmpliament la vida útil inicial prevista de 5 anys, ja en porten gairebé 50 en funcionament!
Representen un èxit rotund de l’enginyeria per el seu disseny robust, eficient i minimalista. Alhora han comportat un repte quant a la gestió d’obsolescència humana, ja que per mantenir el projecte viu s’han involucrat vàries generacions d’enginyers i ha calgut preservar i transmetre el coneixement dels impulsors inicials cap a les noves generacions de tècnics que hi ha al capdavant.
El 18 de novembre de 2026 la Voyager-1 estarà a un dia llum de la Terra. El valor d’aquesta fita va molt més enllà del rècord de distància assolida. Quan arribi el dia que els seus instruments deixin de funcionar i ja no rebem cap senyal, la sonda continuarà viatjant per l’espai interestel·lar com un recordatori de la capacitat humana d’explorar l’univers i enviar una petita mostra de la nostra existència més enllà de l’entorn solar.
Fonts: NASA Science, NASA Jet Propulsion Laboratory (JPL) i NASA Goddard Space Flight Center.