És estrany però, alhora, normal… Des d’aquest diumenge i fins a finals de novembre, la Terra tindrà una segona lluna.
Aquesta lluna “temporal” o quasi-lluna és un fenomen que es produeix quan un asteroide o un objecte petit entra en òrbita al voltant de la Terra durant un període limitat, sense quedar atrapat permanentment per la gravetat terrestre.
En aquest cas, l’asteroide 2023 PT5 s’ha anat apropant lentament a la Terra (sense cap perill) durant els darrers anys. El més habitual és que, com la majoria d’asteroides o cossos menors del sistema solar, orbiti al voltant del Sol. Però, a causa d’aquesta aproximació, ha quedat temporalment capturat per la gravetat de la Terra, iniciant una fase breu en la qual orbitarà al nostre voltant.
Cap al 25 de novembre, aquest asteroide serà expulsat de l’atracció gravitatòria terrestre i continuarà el seu camí al voltant del Sol.
Però, per què no quedarà atrapat permanentment al voltant de la Terra? Bàsicament, perquè hi ha un tercer actor en aquesta dinàmica: la Lluna. Això genera el fenomen conegut com el problema dels tres cossos, que impedeix que l’asteroide mantingui una òrbita estable al voltant de la Terra.
Aquest asteroide és molt petit, amb només 11 metres de diàmetre, i va ser descobert el passat 7 d’agost de 2024 per dos astrònoms de la Universitat de Madrid. Es creu que podria ser un fragment de la Lluna, resultat de l’impacte d’un altre asteroide sobre la seva superfície.
A causa de la seva mida tan reduïda, és impossible veure aquest objecte a simple vista. No obstant això, amb telescopis molt potents, com els que tenim a l’Observatori de Pujalt, podem observar-lo com un punt molt petit al cel.
Tot i que és poc habitual, aquest fenomen ha ocorregut diverses vegades. Per exemple, l’asteroide 2022 NX1 es va convertir en una segona lluna el 1981 i el 2022, i es preveu que torni a fer-ho el 2051.
Aquestes llunes temporals no només són curiositats astronòmiques, sinó que també ofereixen oportunitats úniques per als científics. Aquests asteroides capturats permeten estudiar les seves composicions, òrbites i altres característiques, amb la possibilitat d’entendre millor com interactuen els cossos menors amb el camp gravitatori terrestre.
A més, aquests fenòmens ofereixen ocasions per practicar tècniques de desviació d’asteroides, una mesura important per mitigar el risc d’impactes futurs. Mitjançant l’observació i seguiment detallat d’aquests objectes, els astrònoms poden provar tecnologies de defensa planetària que podrien ser essencials en cas que un asteroide realment perillós s’apropés a la Terra.
Aquestes mini-llunes també poden ser objectius d’exploració en el futur, especialment en missions robòtiques o tripulades que volguessin aprofitar la seva proximitat temporal per obtenir mostres o informació directa sobre el seu origen i composició.