La meteorologia és una ciència. Què és ciència? La ciència vol conèixer l’Univers, vol conèixer la natura, el seu funcionament, trobar les lleis de la natura per tal de saber quin serà el seu comportament. Pels creients, la ciència es vol acostar a les lleis de Déu, pels no creients es vol acostar a descobrir les lleis de l’Univers.
La ciència, a mesura que va fent les seves investigacions, es va acostant més i més a aquest coneixement absolut en un camí infinit.
La pregunta és: Per què aquestes ganes de saber? La curiositat la portem des de sempre els humans a dins nostre ja fa mils i mils d’anys com si fos un instint de supervivència. Sigui com sigui observant el moviment del cel de dia i de nit, els cicles de la natura i probablement algun catalitzador van portar als humans a desenvolupar l’agricultura i la ramaderia i passar de nòmades a establir els primers poblats. Un catalitzador és una substància en química que augmenta la velocitat de reacció. Aquí parlo de catalitzador com algun element que podem dir del context que el que fa és que allò que ha d’acabar de passar acabi passant més ràpid. Però, en aquest cas és quelcom que acaba passant. Quan camines endavant aniràs fent etapes a ritmes diferents. No és important caminar o córrer per arribar a aquestes etapes, l’important és saber caminar i ja aniran arribant les etapes. Caminar seria aquesta curiositat innata que té la humanitat per voler saber, per tant les etapes s’aniran aconseguint.
Fa 10.000 anys podem dir que es va produir un avenç científic molt important amb l’arribada a una d’aquestes etapes. El desenvolupament de l’agricultura gràcies a la ciència. La ciència havia ajudat a arribar a aquesta etapa. Com ho havia fet? Doncs, després d’un procés de molts i molts segles d’observació de la natura i transmissió de generació en generació del coneixement adquirit amb aquesta observació i la seva posada a la pràctica. La pràctica no sempre funciona, però, per això s’ha de portar a terme.
Observació, anàlisi, pràctica, observació, pràctica i acumulació i acumulació i poc a poc al final s’aconsegueix una petita o gran etapa.
La humanitat no es va quedar aturada en aquesta etapa si no que tot el contrari, va continuar caminant en el camí del coneixement.
Quan arriba el món grec aquesta observació comença a tenir un suport cada vegada més important del segon pas, raonar el que s’observa i portar a terme hipòtesis sobre el per què de les coses. És comença a reforçar un punt important del coneixement científic, raonar. La curiositat humana continua.
Cal tenir present que tota aquesta curiositat humana de descobriment conviu amb tota la raça humana, amb les seves dificultats, les relacions humanes, guerres, fam, condicions climàtiques extremes, canvis climàtics…. en alguns casos alguna d’aquestes dificultats pot ser un catalitzador en moltes altres pot ser un fre en el camí, però, en el fons la curiositat per saber més és innata com instint de supervivència i per tant independentment del context el camí del coneixement es va traçant.
L’any 1543, mor Nicolau Copèrnic als 70 anys i just abans de morir publica “De Revolutionibus”. Una etapa molt important del camí de coneixement científic. El títol fa referència al moviment d’un cos, al moviment dels cossos celestes, la revolució que fan al voltant del Sol i no a revolució per anar en contra. La ciència no va contra ningú, la ciència va en el sentit de descobrir, en positiu. Després el que es fa amb aquests descobriments arriba a mans dels humans i un mateix descobriment pot usar-se per continuar caminant endavant o per generar dificultats en el camí. Una pedra de sílex pot sevir per tallar carn o per matar persones.
Encara sense telescopis l’observació directe amb els propis ulls del cel de nit permet observar com cinc punts de llum en el cel, que no es mouen com les estrelles, van girant al voltant del Sol. Aquesta observació amb pocs mesos és “fàcil” d’observar amb el planeta Venus. Després de segles i segles d’observació Copèrnic és el que fa la darrera passa en que s’aconsegueix una etapa molt important. Ell no ho ha fet sol, ha estat la curiositat humana la que ho ha permès amb el treball en equip de tota la humanitat i tot sense tecnologia, tan sols observant, fent hipòtesi, comprovant, fent un treball científic on el més important és perseverar no la velocitat en que es porta a terme. Com més ràpid més fàcil ensopegar.
La ciència a partir de llavors provoca una gran revolució fent un pas de gegant. La Terra ja no està al centre de l’Univers, el Sol és el centre. A partir d’aquesta gran etapa es comença a aplicar el mètode científic:
– Observació, hipòtesi, experimentació, elaboració de models, comprovació, elaboració de teories i tornar a començar.
Amb l’aplicació del mètode científic l’experimentació és clau. Aquesta experimentació es multiplica amb el desenvolupament de la tecnologia i tot plegat provoca que la ciència avanci més ràpid en el camí del coneixement.
Arribats a aquí, la pregunta és: Quin és el pas més important en el mètode científic? Penseu 10 segons…. la resposta és clara, els fonaments, l’observació. Uns bons fonaments construeixen un edifici ben ferm.
Per tant tornant a la pregunta inicial. Què és el més important a la meteorologia? Em sembla que arribats a aquí ja sabeu la resposta. L’observació.
Finalment el temps pels propers dies avui el fareu vosaltres. Teniu coneixement adquirit i ulls per observar, recolliu observació, consulteu mapes, recolliu el màxim d’observació, però, sobretot NO TANQUEU ELS ULLS.
Aprofito per presentar-vos el nou logo de l’Observatori de Pujalt que fa mesos que en Nat Guix està dissenyant. El logo, encara no definitiu, plasma el que explico en aquest article. El més important és l’observació, un bon fonament.
Un ull i els primers sis planetes del Sistema Solar. Tots podem observar com Copèrnic.
Des de l’Observatori de Pujalt, fem ciència i recordem que la tecnologia ens ajuda, però, que mai podem deixar d’observar.
-Albert Borràs-