Els ulls del món es podrien fixar a Mart, on només la setmana passada l’helicòpter Ingenuity va volar i el rover Perseverance va fabricar oxigen. Però més lluny —molt més lluny—, la Voyager 1, una de les sondes espacials més antigues i l’objecte que més lluny ha viatjat per l’espai fet per l’humà, encara està fent ciència.
La sonda arriba ben entrada la quarta dècada de la seva missió i no s’ha apropat a cap planeta des que va volar per sobre de Saturn a l’any 1980. Però, tot i que s’allunya cada vegada més d’un Sol atenuant, continua enviant informació a la Terra.
Durant dècades, la Voyager ha navegat a uns 17 quilòmetres cada segon. Cada any, viatja 3,5 UA (la distància entre la Terra i el sol o uns 450.000.000 km) més lluny de nosaltres. Avui en dia, encara envia missatges a casa nostre fins i tot quan es prepara per deixar enrere el nostre sistema solar.
Hi ha diverses maneres de pensar sobre el “extrem del sistema solar”. Una és una regió límit anomenada heliopausa. Aquesta és la frontera on el vent solar (la sopa de partícules carregades que el sol llença contínuament) és massa feble per mantenir el medi interestel·lar: el plasma, la pols i la radiació que omplen la major part de l’espai.
Quan el Voyager 1 va abandonar la Terra el 1977, ningú no estava segur d’on era l’heliopausa, segons Bill Kurth, astrofísic de la Universitat d’Iowa que treballa amb el Voyager 1 des que va començar el seu llançament. Alguns científics fins i tot van pensar que l’heliopausa era tan propera a 10 o fins i tot a 5 UA, o dit d’altre manera properes a les òrbites de Júpiter, (la Voyager 1 va passar l’any 1979), o de Saturn.
En realitat, l’heliopausa es troba a uns 120 UA. Ho sabem en part perquè la Voyager 1 va creuar l’heliopausa a l’agost del 2012, tres dècades i mitja després de marxar de la Terra. Això situa la sonda de manera real a l’espai interestel·lar.
En aquesta zona on es troba la Voyager 1, l’espai s’omple de medi interestel·lar, però es molt diferent a lo que nosaltres coneixem… Un cub d’aire al nivell del mar a la Terra conté més d’un bilió de vegades més molècules que un cub de mida igual fins i tot de les parts més denses del medi interestel·lar. La regió que travessa el Voyager 1 és encara més escassa. I en la seva major part, és una zona tranquil·la.
Però cada pocs anys, a mesura que la Voyager 1 registra més dades sobre el plasma i la pols del medi interestel·lar, troba alguna cosa nova. Per exemple, el 2012 i el 2014, la Voyager 1 va sentir un xoc. Segons Kurth, el que va enregistrar la Voyager 1 va ser un pic magnètic, acompanyat d’una explosió d’electrons energètics que van provocar camps elèctrics intensos i oscil·lants. Aquests xocs són els efectes més distants del sol, que corren cap a l’exterior fins i tot després de l’heliopausa.
El que va trobar la Voyager 1 al 2020 va ser un altre salt en la intensitat del camp magnètic, però sense aquestes intenses oscil·lacions elèctriques. Els científics, en canvi, pensen que és un front de pressió, una pertorbació molt més subtil que es mou cap al medi interestel·lar. La Voyager 1 es va trobar amb alguna cosa semblant el 2017.
Segons Jon Richardson, astrofísic del MIT, aquesta darrera troballa demostra que la Voyager 1 encara és capaç de sorprendre els científics. Normalment, diu, la sonda hauria d’experimentar un xoc al plasma circumdant per mesurar-ne la densitat. Però amb observacions com aquesta, els científics han trobat una manera d’utilitzar la Voyager 1 per controlar contínuament aquesta densitat, a més de 13.000 milions de quilòmetres de nosaltres.
Richardson també diu que les troballes mostren que la Voyager 1 continua sentint els circells del sol, milers de milions de quilòmetres més enllà de l’heliopausa. “El sol segueix tenint un efecte important”, diu, “molt fora de l’heliosfera”.
Mentrestant, la Voyager 1 encara es troba dins de la influència gravitacional del sol. En uns 300 anys, els científics esperen que la Voyager 1 comenci a entrar a la vora interior del núvol d’Oort, aquell mantell de cometes que s’estén fins a diversos anys llum de distància.
Mai no hem vist proves del núvol d’Oort, però, malauradament, és probable que la Voyager 1 no sigui qui ho reveli. La sonda viu literalment del temps prestat. El plutoni-238, el radioisòtop que alimenta el generador de la sonda, té una vida mitjana d’uns 88 anys.
Com a resultat, la Voyager 1 comença a perdre combustible. Els científics ja han de prendre decisions sobre quines parts de la sonda haurien de mantenir funcionals. A mitjans d’aquest any 2021, és probable que la sonda no pugui alimentar ni un sol instrument.
Tot i això, científics com Kurth esperen poder dur la vida de la sonda fins al 2027, 50è aniversari del seu llançament. Això, diu Kurth, és una fita que cap dels dissenyadors de la Voyager 1 hauria pogut preveure mai.