Quan les estrelles arriben al final de la seva vida, pateixen un col·lapse gravitatori als seus nuclis. El tipus d’explosió que resulta és un dels esdeveniments astronòmics més impressionants que es pugui imaginar i (en rares ocasions) fins i tot es pot veure a simple vista. La darrera vegada que es va produir i que va ser observable a simple vista va ser el 1604 quan es va produir una supernova (de tipus Ia) a més de 20.000 anys llum de distància, coneguda habitualment com la supernova de Kepler (alias SN1604).
Donades les massives quantitats de radiació que alliberen, es creu que les supernoves passades van jugar un paper en l’evolució del nostre planeta i de la vida terrestre. Segons una nova investigació del geocientífic CU Boulder Robert Brakenridge, aquestes mateixes supernoves poden haver deixat empremtes en la biologia i geologia del nostre planeta. Aquests descobriments podrien tenir implicacions donats els temors que Betelgeuse li quedés pocs anys per morir.
L’estudi, titulat “L’exposició del sistema solar a la supernova? radiació”, es va publicar aquest mes al International Journal of Astrobiology. En nom d’aquest estudi, Brakenridge va examinar registres d’anells d’arbres que es remuntaven fa 4.000 anys. A partir d’això, va poder concloure que les supernoves que es produïen relativament a prop de la Terra podrien haver desencadenat múltiples alteracions del nostre clima.
Si una supernova tingués lloc prou a prop del nostre sistema solar, exposaria la Terra a prou radiació gamma per acabar amb la nostra civilització i provocar una extinció massiva. Però fins i tot una supernova llunyana pot passar factura a la Terra despullant la seva capa protectora d’ozó i provocant altres canvis que pertorbin la nostra atmosfera i el nostre clima.
Brakenridge, investigador associat principal de l’Institut de Recerca Àrtica i Alpina (INSTAAR) de CU Boulder, va ser capaç de discernir les empremtes digitals de les supernoves passades.
“Veiem supernoves en altres galàxies tot el temps. A través d’un telescopi, una galàxia és un punt poc boirós. Aleshores, de sobte, apareix una estrella que pot ser tan brillant com la resta de la galàxia … Es tracta d’esdeveniments extrems i els seus efectes potencials semblen coincidir amb els registres dels anells dels arbres. En general, hi ha una quantitat estable any rere any. Els arbres agafen diòxid de carboni i part d’aquest carboni serà radiocarbonat ”.
Les investigacions de Brakenridge es van reduir a la presència de carboni-14 als arbres. També conegut com a radiocarboni, aquest isòtop de carboni es troba en petites quantitats a la natura i s’utilitza per determinar l’edat dels objectes que contenen material orgànic (també conegut com datació per radiocarboni). Aquest isòtop es produeix regularment a partir de la interacció dels rajos còsmics amb la nostra atmosfera, però la velocitat amb què els arbres l’absorbeixen no sempre és consistent.
Per comprovar aquesta hipòtesi, Brakenridge va examinar registres d’anells d’arbres datats al final del període quaternari (fa uns 4.000 anys fins a l’actualitat). Va comparar aquests registres amb vuit supernoves que es van produir no gaire lluny de la Terra en aquest temps, que els científics poden estudiar avui examinant les nebuloses que han deixat enrere. El que va trobar va ser que les vuit supernoves estaven associades a pics inexplicables del registre de radiocarbons a la Terra.
Quatre d’aquestes va considerar especialment prometedores, com la supernova que va tenir lloc a la constel·lació de Vela (a uns 815 anys llum de la Terra) fa aproximadament 13.000 anys, cosa que coincideix amb els nivells de radiocarboni a la Terra que van augmentar sobtadament gairebé un 3%. Com va explicar Brakenridge:
“Estem veient esdeveniments terrestres que demanen una explicació. En realitat, només hi ha dues possibilitats: una fulguració solar o una supernova. Crec que la hipòtesi de la supernova s’ha desestimat massa ràpidament. El que em manté endavant és quan miro el registre terrestre i dic: ‘Déu meu, els efectes previstos i modelats semblen ser-hi’ ”.
Naturalment, hi ha un marge d’error que s’ha de tenir en compte ja que els científics encara tenen problemes per datar amb precisió les supernoves passades. Això fa que el moment de l’explosió de Vela sigui incert fins a 1.500 anys. Tampoc no està clar quin impacte podria haver tingut la interrupció resultant per a les plantes i els animals de la Terra en aquell moment.
Així, tot i que aquests resultats són lluny de ser concloents, ajuden a il·lustrar com els esdeveniments estel·lars i l’estabilitat de la vida a la Terra estan estretament relacionats. Això s’estén més enllà de la Via Làctia i inclou supernoves en altres galàxies, que produeixen una enorme quantitat de raigs gamma que encara poden arribar a la Terra. Tot i que aquests esdeveniments no són perillosos per si mateixos per a la vida a la Terra, els arbres de la Terra també en podrien conservar un registre.
Aquest estudi també podria tenir implicacions relativament properes a casa. En els darrers anys, els astrònoms han notat un comportament d’enfosquiment inusual provinent de Betelgeuse. Aquesta estrella gegant vermella de la constel·lació d’Orió i es troba a 642,5 anys llum de la Terra, significativament més a prop que Vela. Tot i que l’opinió es divideix sobre el que podria causar aquest comportament, alguns astrònoms han suggerit que podria estar a punt de col·lapsar.
Només es pot esperar que, donada la seva relativa proximitat a la Terra, Betelgeuse només esternui núvols de gas o experimenti una activitat de taques solars més alta de l’habitual. En cas contrari, les futures generacions podrien examinar anells d’arbres d’aquesta època i notar pics de carboni 14. Pot ser una bona idea seria crear un telescopi dedicat per controlar-lo regularment…