Quan mirem el cel de nit és habitual veure com les estrelles “tremolen”. Sembla que parpellegin, com petites flames llunyanes que vibren en la foscor. Però no és pas l’estrella la que es mou; el responsable és molt més proper: la nostra atmosfera.
La llum d’una estrella ha viatjat anys, segles, i fins i tot milers d’anys, a través de l’espai buit de manera perfectament recta. Tanmateix, quan arriba a la Terra, els últims quilòmetres del trajecte són els més complicats. L’atmosfera està formada per capes d’aire amb temperatures diferents, humitats variables i moviments constants. Aquestes diferències creen turbulències, i cada bombolla o corrent d’aire refracta la llum d’una manera lleugerament diferent. Així, la llum no ens arriba de manera estable, sinó com si hagués travessat un mirall que vibra una mica. El resultat és el parpelleig.
Els planetes, en canvi, parpellegen molt menys. Això passa perquè tenen un disc aparent més gran que el d’una estrella: la seva llum arriba des d’una superfície que ocupa molt més espai angular al cel. Les petites distorsions atmosfèriques s’atenuen i el tremolor queda esmorteït, de manera que planetes com Júpiter o Venus gairebé mai ofereixen aquest efecte.
Aquest fenomen està íntimament relacionat amb el que els astrònoms anomenen “seeing”, que és la qualitat de l’estabilitat atmosfèrica. Si l’aire és tranquil i hi ha poques turbulències, el seeing és bo i les estrelles brillen estables. En aquestes condicions, el telescopi pot mostrar detalls fins i imatges molt nítides. Si, en canvi, l’aire és turbulent a causa del vent en altura, de canvis bruscos de temperatura, de masses d’aire barrejant-se o simplement perquè el terra desprèn calor després del dia, el seeing és dolent: les estrelles tremolen molt i fins i tot els planetes semblen “bullir” o distorsionar-se.
Curiosament, moltes nits que no tenen núvols poden tenir un seeing dolent, i al revés: nits amb boira baixa o aire molt calmat poden oferir una estabilitat atmosfèrica extraordinària. Tot depèn de com es mou i s’estratifica l’aire, no pas de si el cel està serè.
Inclús moltes vegades, si veiem les llums del carrer d’un poble/ciutat cap a l’horitzó, notarem aquesta mateixa distorsió sobre elles, fent que ens donem compte de l’estabilitat atmosfèrica que hi ha a capes baixes en aquells moments.
Quan miris el cel a simple vista, fixa’t en com parpellegen les estrelles. Aquest petit detall és una pista natural sobre com seran les condicions d’observació aquella nit. Si tremolen molt, probablement el seeing no serà gaire bo. I així, un efecte aparentment poètic es converteix en una finestra que ens revela com respira la nostra atmosfera.